L'estada i el pas per Espanya

L’acollida a Espanya variava segons la província i els centres d’internament dels quals disposaven. A les províncies de Lleida i Osca, en primer lloc els evadits es portaven al poble on hi havia caserna de la Guàrdia Civil, després anaven a la presó del partit judicial i d’allà, a la presó provincial. En canvi, a Girona hi funcionava un camp de recepció a Figueres i hi havia una presó per a dones i un hospici provincial, a més a més de la presó provincial. A Navarra i el País Basc es van utilitzar hotels de municipis turístics de la costa i la muntanya.

Aquesta diferència de tracte també es percebia a l’hora de procedir amb les famílies jueves. Que durant la seva estada a Espanya fossin dispersades o autoritzades a romandre juntes depenia del Governador civil de torn.

Els militars aliats de graduació rebien una atenció especial. Els que pertanyien a l’exèrcit de terra eren enviats a Jaraba, mentre que els aviadors gaudien d’un tractament exclusiu, els allotjaven en hotels i els portaven a Alhama d’Aragó, on tenien una estada més plàcida.

D’entre les presons del partit judicial cal destacar la de Sort, on van ser empresonats prop de 3.000 evadits que procedien dels passos fronterers del Pallars Sobirà i la Vall d’Aran. Aquesta xifra tan elevada de capturats contrasta amb els 500 i pocs detinguts en llocs on, teòricament, hi havia d’haver una afluència major d’evasions, com són Jaca, als Pirineus d’Osca, i la Seu d’Urgell, per la proximitat amb el Principat d’Andorra. Pensem que el paper de les xarxes d’evasió en aquests dos itineraris fronterers, presumiblement bastant més transitats que els passos elevats del Pallars, va tenir molt a veure en aquest nombre més baix de detencions, ja que gràcies a la seva actuació una gran part dels que van penetrar per aquesta zona van aconseguir travessar la Península Ibèrica sense ser descoberts.

Pel que fa al pas per Espanya, si hi va haver algun grup de refugiats que es va poder beneficiar d’una acollida organitzada, aquest va ser el jueu, gràcies especialment a la tasca de l’American Jewish Joint Distribution Committee (JDC).

La JDC va ser creada el 1914 per socórrer els jueus palestins durant la Primera Guerra Mundial. Quan aquesta va acabar, va continuar assistint els jueus dels països de l’antic imperi austrohongarès i, en esclatar la Segona Guerra Mundial, va ajudar-ne milers a fugir d’Alemanya i Àustria. Quan els alemanys van entrar a França el 1940, va traslladar les oficines a Lisboa, des d’on coordinava la fugida de milers de jueus a través d’Espanya.

Fins al 1942 va tenir representants oficiosos a Espanya, però a partir d’aquell any es va crear una representació permanent a Madrid i Barcelona.

En Samuel Levy, a Madrid, era l’encarregat de resoldre les condicions difícils dels jueus al camp de concentració de Miranda de Ebro, mentre que Samuel Sequerra, a Barcelona, es va erigir com a càrrec oficial de delegat de la Creu roja portuguesa per coordinar l’ajuda per als jueus refugiats.

Des de l’Hotel Bristol de Barcelona, i amb l’ajuda d’un equip extraordinàriament organitzat, s’ocupava de totes les vicissituds que els jueus sofrien a Catalunya i ajudava també els que estaven internats als camps de concentració i a la resta del país. Quan s’assabentava de la detenció d’algun jueu en reclamava la llibertat i el trasllat a la Ciutat Comtal per allotjar-lo en algun dels hostals que tenia concertats mentre es coordinaven les gestions per la seva sortida d’Espanya.

Per altra banda, cal destacar també que l’actuació del Consolat britànic de Barcelona i els seus empleats al servei d’espionatge (Intelligence Service) van ser cabdals per portar a terme les tasques derivades de l’activitat de les xarxes d’evasió i el suport als refugiats.