Els refugiats es podien agrupar en dos col·lectius grans en funció de les raons que els portaven a emprendre l’evasió: Aquells que volien lluitar contra el feixisme al costat de l’exèrcit aliat, tant els ciutadans dels països ocupats (francesos, belgues, holandesos, polonesos...) com els pilots abatuts en combat (britànics, nord-americans i canadencs); i els que fugien de la barbàrie nazi (jueus de totes les nacionalitats) que tenien l’esperança de poder dirigir-se a Amèrica, a algunes colònies belgues o holandeses o a Palestina.
Entre els refugiats, el contingent més nombrós el formaven els francesos, amb més de la meitat del total de detinguts, seguit pels jueus, que va ser el grup que va sofrir amb més intensitat les dificultats i les conseqüències de les evasions.
El número total de refugiats que van passar per Espanya durant la Segona Guerra Mundial s’estima en 80.000. Aquesta xifra comptabilitza tant els detinguts com els que van aconseguir travessar la Península Ibèrica sense ser descoberts.
El pas dels jueus per la frontera pirenaica va ser rellevant tant pel nombre de persones detingudes com pels casos particulars que s’han documentat.
En esclatar la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, va començar l’èxode d’alemanys i austríacs, molts d’ells jueus, cap a França, on van ser destinats als mateixos camps de concentració que els exiliats espanyols havien ocupat mesos abans. En els mesos següents, milers de jueus provinents dels països que l’exèrcit alemany annexionava (Polònia, Bèlgica i Holanda) van arribar a territori francès quan fugien dels nazis.
El juny de 1940, Alemanya també va ocupar França. D’immediat es van dictar disposicions amb l’objectiu de tenir-los localitzats i expulsar-los de l’administració i l’economia. Una llei d’octubre de 1940 autoritzava els prefectes de policia a detenir els jueus que residien als seus departaments i assignar-los un lloc de residència vigilada, o expulsar-los del territori francès.
Entre 1940 i 1941, es calcula que uns 40.000 jueus van passar a la zona lliure i es van instal·lar als departaments del sud que no es trobaven sota control alemany. Tanmateix, romandre a la França de Vichy no era garantia de seguretat, ja que se seguien confiscant els béns dels jueus, s’intervenien els seus comptes i se’ls obligava a inscriure’s en un registre habilitat a cada ajuntament.
El 1939 ja van començar a arribar a Espanya els primers jueus de manera esporàdica. La majoria duien la documentació en regla per passar la duana. La manca d’alguns dels requisits podia significar la detenció immediata i l’expulsió.
Quan tot just començava el 1942, la situació va canviar. El 2 de gener es va decretar que els jueus que haguessin arribat a França després de 1936 s’incorporessin a les companyies de treballadors o fossin internats en centres especials. Per aquest efecte es van crear centres de detenció, alguns propers a la frontera espanyola.
Al juliol va començar la persecució dels residents al sud de França. Entre el 20 de juliol i el 5 d’agost, el govern de Vichy va ordenar no tramitar més visats de sortida i es va comprometre a extradir els jueus a Alemanya. En front d’aquesta situació, aquells que volien fugir només tenien dues alternatives: dirigir-se a Suïssa o Espanya.
En aquell moment, les falsificacions de documentació van incrementar, però molts d’ells van decidir evadir-se sense papers.
Davant del perill, moguts per l’instint de supervivència, molts jueus van decidir fugir a la desesperada, encoratjats per l’aparent proximitat d’Espanya, i creuar els Pirineus.
L’arribada massiva de jueus a Espanya es va concentrar en el període comprès entre octubre de 1942 i gener de 1943. Molts d’ells van aprofitar els seus contactes i la seva capacitat econòmica per aconseguir creuar Espanya sense incidències. La resta va haver de fer front a la dolorosa política de repatriacions i els problemes que implicava creuar els Pirineus amb nens i persones d’edat avançada. Un cop a Espanya, les famílies solien ser separades i traslladades als diferents centres d’acollida.